Fundació

Home/Fundació

Fundació

La vila de Sant Mateu, capital històrica del Maestrat de l’Orde de Montesa, és una població de fundació cristiana en el context de la política d’expansió de la Corona d’Aragó empresa pel rei Jaume I. La carta de població de 17 de juny de 1237, concedida pel Mestre de l’Orde de l’Hospital Hug de Fullalquer, és el document que dóna inici a la història de l’actual vila.

No obstant, el lloc on s’assenta Sant Mateu ja era conegut amb aquest nom seixanta anys abans d’aquest succés, com a mínim. Això ha motivat el plantejament de diverses hipòtesis sobre els orígens de la població: un reducte mossàrab en terres musulmanes? Una avançada de l’Orde de l’Hospital en un territori que Ramon Berenguer IV ja havia promès a la mateixa en 1157, si aquest era conquerit?

Actualment es tendeix més a valorar aquesta segona possibilitat, principalment per tres motius: les remotes possibilitats de supervivència d’una comunitat mossàrab independent en territori musulmà, l’existència d’altres dos topònims en aquesta zona de futur control hospitaler que fan referència als evangelistes i l’existència d’una primitiva carta de població concedida a la Barcella (actual terme de Xert) en l’any 1192.

En tot cas, és necessari referir el que el rei Jaume I deixà escrit en la seua Crònica: en el temps de la conquesta d’aquesta zona (1233 – 1237), la vall que ocupa avui Sant Mateu era erma. Per tant, tot i que és possible que tinguera lloc un primer assentament cristià durant el darrer terç del segle XII, devem seguir mantenint la data fundacional en 1237.

Amb la carta de població s’establiren les condicions per a l’ocupació del territori per part dels nous pobladors. Per a la seua redacció se seguí el model del Costum de Lleida, compilació del dret consuetudinari d’aquesta ciutat, recollida i escrita en 1228,i model jurídic més modern, en aquell moment, en la Corona d’Aragó.

D’acord amb la Carta de Població, cada nova família rebia una extensió de terra de 24 cafissos lleidatans de blat (calculem que uns 16.000 m2), en règim d’emfiteusi. L’Orde de l’Hospital es reservava el dret sobre els forns, molins i ferreries que es construïren. El seu ús per part de la població implicava el pagament de diferents impostos. També es reservava l’exercici de la justícia civil i criminal.

La població començà a assentar-se en la part més elevada de l’actual nucli urbà, en la zona coneguda com la Suda. Aquest topònim denota l’existència d’un recinte fortificat, tot i que la primera referència documental que tenim del mateix data de 1287. És possible que aquest recinte seguira el planejament urbà dels campaments romans, hipodàmics o en forma de quadrícula, encara vigent durant l’Edat Mitjana. Aquest model està molt ben documentat en el cas d’altres poblacions fundades en el nord valencià al llarg del segle XIII, com és el cas de Castelló de la Plana, Vila-real o Nules.